La negativa d’ERC a la proposta de confederació de l’esquerra nacionalista que li ha plantejat el PSM-Entesa Nacionalista convida a un debat sobre les relacions de les forces polítiques dels Països Catalans i sobre l’articulació política nacional. D’entrada, sorprèn que el partit de Puigcercós insisteixi a equiparar una oferta de confederació amb una convidada a desaparèixer (no és ben bé el mateix)...

El PSM-Entesa Nacionalista aspira a representar totes les sensibilitats del nacionalisme progressista i ecologista de les Illes Balears a partir de la federació d’un partit a cada una de les illes, i a una confederació de l’esquerra nacional dels Països Catalans. Ho fa des de fa més de trenta anys. Això no obstant, hi ha qui creu que són necessaris partits més específics. Ho hem de respectar, naturalment; però assumint que aquesta decisió divideix l’espai polític. El que resulta estrany, és que, qui creu que cal més d’una opció, i la genera, acusi a qui postula la unitat de... no voler la unitat!

ERC també vol representar un ampli ventall del nacionalisme progressista, tot i que més afitat, i, d’entrada, descarta federar-se amb altres partits i plataformes catalanes, com no ha acceptat l’envit de Solidaritat Catalana. Deu trobar que no és el camí, en canvi dóna consells laportians a les Illes Balears. El moviment català actual és engrescador, i entenc el desencís respecte de Puigcercós, però també comprenc, i sobretot respect, l’opció d’ERC.

Com és sabut, la fricció amb el PSM es produeix quan ERC inclou en la seva C de “Catalunya” tota la catalanofonia, i, en conseqüència, restringeix (per no dir que abandona del tot), la col·laboració amb l’esquerra nacionalista majoritària de València i les Illes Balears, un temps suficient per aprendre, perplexos, què poc podem esperar de l’esquerra nacionalista majoritària a Catalunya. Reiteradament, sobretot els darrers deu anys, el PSM ha intentat trobar sortides a una situació poc reeixida, no per la situació estricta a Mallorca, o no principalment, sinó per com perjudica les sinèrgies del catalanisme d’esquerres; fins i tot ha fet diverses ofertes confederals a ERC, sempre rebutjades.

Això no obstant, els darrers anys, hem compartit aliances electorals, complicades i tenses. A les eleccions de 2007, després que Puigcercós vengués a criticar durament l’operació Bloc per Mallorca (tot i les semblances amb la d’Eivissa pel canvi en la qual participaven i en cantaven les excel·lències), ERC va decidir incorporar-s’hi. Les condicions del PSM eren de col·laboració futura (aixecar el veto a ALE i coincidir a les europees), les condicions d’ERC un lloc d’entrada en el Consell de Mallorca. Qüestió de prioritats. Ens entenguérem, però tot d’una constatàrem que ERC no participaria en cap procés de fusió en una sola força política. No cal dir que no és cap retret (si no és pel que fa a l’incompliment de compromisos), només és una constatació, ara bé, tampoc no es pot retreure que aquesta actitud tengui conseqüències polítiques. En tot cas, sorprèn que sigui ERC qui faci retrets de pensar més en el partit que en el país quan sembla que moltes decisions les han pres en clau, no ja de partit, sinó de facció dins el partit, al cost que fos.

És cert que el veto d’ERC al PSM en les eleccions europees marca un punt d’inflexió. Tots els partits d’ALE donen suport al PSM i només el representant català ens veta (¿?!!!). Se’ns posà com a condició que garantíssem anar junts a les autonòmiques 2011 i, tot i que es tractava d’una condició peculiar per demanar el vot a un candidat d’ERC a Brusel·les, l’executiva del PSM adoptà l’acord sol·licitat. Tot semblava resolt, però, llavors, ERC demana que l’acord l’adopti el Consell Polític. El PSM es sent violentat, tanmateix, convoca CDP i ho aprova. Aleshores ERC demana que les llistes 2011 siguin paritàries entre PSM i ERC-Entesa... Ho record perquè encara ara diuen que “només” volien garanties d’una coalició... Més? En tot cas, el PSM va decidir no presentar-se per evitar absurdes divisions del vot. Però, deixem-ho córrer, cal mirar envant, i al PSM no el mou en absolut el ressentiment; això sí, és bo d’entendre que l’afer de les europees, com també la sortida unilateral d’ERC del govern, sense atenir-se als acords del Bloc; com també que voti pel seu vent al Consell, i que, a més, ho faci en un sentit distint del que fa al Parlament illenc o arreu de Catalunya; convencin el PSM que la única fórmula satisfactòria és confluir en un sol partit per territori, on tothom hi cap; una vegada comprovat que les aproximacions dels darrers anys (fins i tot havent prescindit de les pròpies sigles en totes les convocatòries electorals des de 2003), no han servit ni serviran per generar un nou subjecte polític.

ERC ens fa altres plantejaments, opcions respectables, però que mantenen una pluralitat de subjectes polítics sobirans, allunyant els militants de la presa de decisions, substituint-los per les cúpules de partit i per quotes; i, en definitiva, descarten la nostra oferta d’unitat.

Mentrestant, Puigcercós ha vengut a dir-nos (no al PSM, amb el qual no es reuneix) que la manera de fer créixer el catalanisme és practicant el pancatalanisme independentista ultraortodox, respectem-ho. Al PSM ens interessa un plantejament confederal. El PSM vol la col·laboració, i compartir institucions, a nivell de PPCC (en plural); però no accepta que Mallorca sigui una comarca més de Catalunya. Per paga, la pràctica quotidiana d’ERC també ho té clar: o, si no, quina és la nació que postula el cèlebre Estatut? I TV3? Els exemples es multipliquen, però només n’anomenaré un, un de desgraciat: Spanair. No cal insistir en la importància de la companyia per a les Illes Balears, idò bé, el desmantellament de la seu de Palma i la desaparició de més de 200 llocs de treball mallorquins i el que comporta estratègicament pel país, va ser saludat per la revista d’ERC amb una portada sorprenent: “Per fi, Spanair catalana”. El capital suec podia tenir seu a Palma, el capital català (amb aportació pública), només a Barcelona?

Des d’ERC s’ha titllat el PSM durant anys de partit “regionalista”, ara, han arribat a afirmar que el PSM deserta del nacionalisme. L’afirmació és tan ridícula que no ho paga aixecar-la d’enterra si no fos perquè parlam d’ERC! Com és possible que esmercin esforços a perjudicar el catalanisme progressista illenc? Com és possible que dejectin amb suficiència més de trenta anys de treball constant, compromès, del nacionalisme progressista mallorquí? És una actitud absurda. Si volen fer feina cos a cos amb el PSM, facem-ho junts, i, entre tots, parlam de noms i lideratges; si, en canvi, primen el propi partit, que facin el seu camí, reivindicant els mèrits de la pròpia oferta, justificant-ne la necessitat, però evitant atacs gratuïts al PSM, sobretot amb el motiu que proposa que tots podem fer feina plegats en un projecte d’ampli abast i amb presència institucional.
Hem de confiar que Catalunya serà capaç d’articular quelcom més solvent, en una hora històrica tan rellevant, i que sàpiga estar a l’alçada de les circumstàncies, el catalanisme ho necessita, aquesta ERC no és l’eina. Tant de bo, hi hagi un gir (després de les eleccions catalanes?) que permeti l’articulació efectiva i intel·ligent de tot el catalanisme progressista, respectuosa amb l’autogovern respectiu, confederal, però en el qual Catalunya jugui el seu rol de lideratge indefugible. Mentrestant, a Mallorca, ja que descarten la unitat, hem de trobar espais de col·laboració. El PSM ha d’afrontar la responsabilitat de dur aquestes idees a les institucions del país, ERC hem de confiar que seguirà la seva recepta i farà el que cregui que més convé al país, més que al partit.